Cap nen del món es desperta a la primera quan ha d’anar al col·legi, cap nen excepte els del petit poble de Mors.
Allà tots els nens es desperta’n a la primera quan els hi diu el seu pare o la seva mare , però com s’ho fan?
Aquesta és la història del despertador dels monstres, una història que va passar de veritat i que si ets dels que no dorm després d’escoltar una història de por, val més que deixis de llegir, estàs avisat.
Tot va començar amb el Martí, un nen que no arribava mai a l’hora al col·legi, doncs no es despertava quan el seu pare li deia i això feia que no tingués prou temps per esmorzar i arribar a temps al col·legi.
Un dia el seu pare estava tan desesperat, que diuen que fins i tot, va demanar al mossèn del poble que toques totes les campanes de l’església a l’hora que es devia llevar el Martí, però tot i que mig poble va tremolar per la força amb que les campanes van sonar, el Martí no va obrir ni un ull.
En Jordi Hooper, que era com es deia el seu pare, no sabia que fer, estava desesperat i molt nerviós i això no li anava gens bé per fer la seva feina, doncs fabricava rellotges de fusta amb uns mecanismes de ferro molt petits i amb ninos que ballaven i ocells que sortien d’una portà quan tocava l’hora. Els últims dies estava tant nerviós que ja res li sortia bé, els seus rellotges no donàvem bé l’hora i quan havia de sortir l’ocell a cantar, es posaven a ballar els ninos, i l’ocell sortia molta estona després. Allò no podia continuar així, però que podia fer?
Un dia que va anar a comprar el pa de bon matí, es va fitxar en que les mares que hi eren a la cua, totes bufaven i es tocaven el front, mentre explicaven a les altres mares com els hi havia anat el mati.
-Ni cas, encara sortia per la porta i jo darrere amb la pinta, hem arribat de miracle- deia una mare amb la cara vermella i les mans tremoloses.
–Doncs el meu, no s’havia rentat la cara, m’ha dit que no li havia donat temps, us ho podeu creura?- Deia una altre.
-Jo ja no sé què més fer, l’he despertat vint minuts abans i res, no s’aixeca ni que li retiri el llit de sota seu – Mig crida una tercera.
Allò era una epidèmia!, va pensar en Jordi, s’havia de fer alguna cosa, però què es podia fer? A la nit, després de sopar amb el Martí i posar-ho al llit, va recollir la cuina i es va posar a llegir un dels seus llibres de rellotges, volia repassar de nou com fer que el mecanisme anés perfecte, però després d’una estona es va cansar, s’ho sabia de memòria i allà no trobaria res nou.
Quan va anar a tornar el llibre a l’estanteria de la petita biblioteca que s’havia fet a casa, va recordar que en tenia un llibre més que parlava de rellotges, bé, no eren rellotges, sinó despertadors molt antics.
Poder allà hi trobaria algun mecanisme nou que l’ajudes a fer millors rellotges, però quan el va agafar i es disposava a obrir-lo, va recordar les paraules del seu avi. «Aquest no Jordi, aquest és un llibre especial i molt perillós».
L’avi devia pensar que com era un nen, es podia haver fet mal amb els mecanismes d’aquells rellotges despertadors, però ara era un adult, què podia passar?
Va obrir el llibre i el que va trobar allà el va sorprendre, les primeres pàgines tenien uns mecanismes molt complexes, tant que no els havia vist mai, després, més o menys des de la meitat del llibre, les pàgines eren buides, només tenien una nota al peu de pàgina que deia:
∫Quan surti em veuràs∫
Al final del llibre hi havia una foto del despertador acabat i a sota posava el seu nom:
Despertador dels monstres
Per Henrry Hooper
Renoi!-va pensar en Jordi, aquell disseny era del seu avi.
Estava decidit, era tot un repte fer el despertador del seu avi i a més o podria provar amb el Martí, i qui sap, si funcionava bé, poder faria negoci venen el despertador a les altres mares i pares.
Però, per què li havia posat el despertador dels monstres?- Pensar en Jordi.
Segurament una broma de l’avi, sempre n’estava fent i aquell nom seria una més, perquè quan ell era petit no penses a provar de fer aquell despertador.
L’endemà, després d’arrossegar el Martí fora del llit, esmorzar amb ell i portar-ho corre’ns al col·legi, es va tancar al seu taller i va començar el seu nou projecte, el despertador dels monstres.
El pare del Martí, va passar tot un mes al taller fent el seu nou rellotge despertador, nomes sortia per portar el Martí a col·legi o per donar-li de menjar. Ell garirabe no mejava i no pensava en altre cosa que treballar en aquell projecte.
Tothom al poble en parlava i els amics d’en Martí li demanaven cada mati a l’hora del pati.
-Com esta el nou despertador? Ja l’ha acabat?- li deia la seva amiga Laia.
Ell, tot aixecan l’esquena contestava- no ho sé, no em deixa veure’l, nomes sé que té de ser molt dificil, perquè mai l’havia escoltat bufar tant i tant fort.
Però per fi, després de tants dies, aquell complicadissim despertador era engestit.
Era un despertador fet amb una base de fusta pintada de color cirera i plena de calaixos petits, en cada calaix hi havia un nom dins d’una marc daurat, el nom d’un suposat monstre, Pesiigoll, Aragolles, Menjaculs etc. A la part superior hi tenia una campaneta vermella, enganxat a la campaneta, hi havia un rellotge del qual sortia un martell. Per últim a la part de dalt, tenia un rètol que deia: «Despertador dels monstres».
Perquè funciones, calia marcar l’hora que volies despertar-te i obrir un mica el calaix d’un monstre.
Segons les instruccions, després d’això, els pares no podien entrar a l’habitació fins que sortissin els nens.
El pare del Marti no el va posar aquella nit, l’última pagina de les instruccions no l’havia entés massa bé i es volia asegurar de que tot anes a la perfecció.
Al dia seguent després de deixar al Martí, va tornar al taller, va agafar el llibre del seu avi i va tornar a llegir l’ultima pàgina, «a partir d’aquí res és escrit, quan sortim ens veuràs i ens coneixeras» No entenia res, deprés hi havien pàgines buides amb aquella nota a peu de pàgina:
∫Quan surti em veuràs∫
Fos el que fos no tenia importància, aquella nit posaria el despertador al Martí i ja veuríem si al matí funcionava.
Quan es va fer fosc i el Martí ja era al llit, va entrar a la seva habitació a fer-li un petó i a deixar el nou despertador.
El Martí quan el va veure es va quedar bocabadat.
-Que bonic, llàstima que sigui per despertar-se.
-Avui te’l posaré i demà espero que et llevis del llit a la primera que soni- li va dir el seu pare.
-Puc escollir monstre? – demanar el Martí.
-Vinga va, quin vols?
– Vull l’Aragolles!- va contestar el Martí.
El seu pare va posar la maneta més petita a les set del matí i va tibar del calaix on deia Aragolles, fins que es va escoltar un «clac».
-Ja està- va dir el pare del Martí. Després li va fer un petó de bona nit i va marxar cap a la seva habitació.
La nit va passar i el sol va començar a sortir per darrera de les muntanyes del poble de Mors, llavors van tocar les set i a l’habitació del Martí i es va començar a escoltar una cançó.
Aragolles vindrà i tu et despertaràs, salta del llit si no el vols patir.
El Martí va aixecar una cella i després va mig obrir un ull, el va tornar a tancar i es girar donant el cul a aquell despertador amb cançoneta.
Al minut va tornar a sonar aquella canço.
Aragolles vindrà i tu et despertaràs, salta del llit si no el vols patir.
L’habitació era fosca, només un petit raig de llum es colava per la cortina de la finestra, en Martí s’havia fet una boleta i estava tant tranquil, quan de sobte, va començar a notar com si unes manetes li pugessin per l’esquena, es va ajustar la manta sense fer massa cas, però llavors, va notar un altre cop aquella sensació i va obrir un ull.
Mentrestant el pare del Martí parava l’orella darrera la porta. Havia escoltat la cançoneta i li va resultar d’allò més estrany, ja que ell no havia posat cap peça al despertador que pugues fer aquesta canço, però seguint les instruccions del manual, no havia entrat a l’habitació i esperava a veure que passava.
Llavors es va sentir un crit de dins de l’habitació, va intentar entrar però la porta era travada per dintre, per més força que feia la porta no es movia.
Mentrestant, el Martí observava aquella mena d’aranya que el mirava fixament, mentre continuava notant com pujaven mil potetes per la seva espatlla.
Llavors aquella aranya el va mirar i el va somriure, en Martí, li va tornar un somriure amb els ulls com a plats, i de sobte van aparèixer …
10, 15, 20, 50, 100 aranyetes que es van posar a fer-li pessigolles per tot el cos, el Martí no podia parar de riure i remoure’s pel llit, aquelles aranyetes no pensaven parar i començava a pixar-se de riure, però a pixar-se de veritat.
El seu pare escoltava darrera de la porta sense entendre res del que estava passant a dins de l’habitació, llavors va recordar l’última pàgina de les instruccions:
«a partir d’aquí res és escrit, quan sortim ens veuràs i ens coneixeras»
Llavors va sortir corrents escales avall i va agafar el llibre, va obrir per l’última pàgina escrita i va començar a veure com s’anava dibuixant una figura sobre el paper, era un ésser horrible, al temps també anaven apareixent el dibuix d’unes aranyetes petites al seu voltant i finalment un nom, Aragolles.
El pare del Martí va baixar al taller, va agafar un martell gegant que tenia per trencar la fusta de la llar i va pujar escales amunt, quan estava a punt de picar la porta de l’habitació del Martí, aquesta es va obrir.
-Martí, Martí fill meu estàs bé- Li va dir mig cridant.
El Martí nova dir res i va sortir corre’ns cap el lavabo.
El seu pare va entrar amb el martell a l’habitació, però alla NO hi havia ningú, només el despertador, que tenia el calaix tancat. Per un moment va estar a punt de donar un cop de martell al despertador, però finalment no ho va fer.
A l’estona el Martí va sortir, tenia tota la cara plena de rodones vermelles i estava empipat i enrabiat com una mona, però no li va voler dir res al pare.
La sorpresa del Martí, va ser que tothom al col·legi tenia la cara com ell, plena de rodones vermelles fetes per unes aranyetes!
Però ningú parlava de l’Aragolles, aquest només l’havia vist ell.
En Martí va explicar que tot havia estat per culpa del despertador dels monstres, però ningú se’l va creure.
Durant uns dies en Martí i la resta de nens es va llevar d’hora, però va durar poc, el Martí tornava a no llevar-se i a arribar tard al col·legi
El seu pare, ja no podia més.
-Martí, demà et posare el despertador dels monstres. Li va dir.
-No pare, que surten de veritat.
-Martí, allò ho devies somiar.
-No pare, que la porta no s’obria.
-És una porta vella i de vegades es trava- li va respondre el seu pare.
Finalment van acordar que li posaria i que ell escolliria el monstre.
-Quin vols Martí?- Li va demanar.
-No sé, el Menjaculs? o el Centpessigolles, o no! millor el Plujagolles.
-D’acord, el Plujagolles– li va dir mentre col·locava la maneta petita en les set del matí i obria el calaix que deia Plujagolles fins que va fer clac.
Aquella nit va passar i el pare del Martí es va llevar abans de les set del matí, va anar a l’habitació i va comprovar que obris la porta a la primera. Quan va veure que la porta anava bé i que a l’habitació no hi havia res, va baixar a preparar-se l’esmorzar, això si a les set com un clau estaria a la porta parant l’orella.
El dia es va despertar tapat de núvols a Mors, tot ben normal per a la tardor en aquell poble de muntanya, si no fos perquè els núvols eren d’un color lila ben fort, això si que no s’havia vist mai.
El pare del Martí ja havia preparat l’esmorzar i havia començat a pujar escala, però de sobte les finestres van deixar entrar una llum lila, en Jordi Hooper, es va apropar a la finestra i es va quedar bocabadat mirant aquells núvols.
Mentrestant el Martí dormia tranquil·lament fins que va sonar una cançoneta…
Plujagolles és aquí, salta del teu llit si no el vols patir.
El Martí va obrir el dos ulls de cop, va mirar per l’habitació i després a sota del llit, allà no hi havia ningú.
Segurament el seu pare devia tenir raó, l’atre vegada el debia haver somiat. Es va ficar al llit, es va fer una boleta i es tornar a intentar dormir.
Al minut es va tornar a escoltar la cançoneta.
Plujagolles és aquí, salta del teu llit si no el vols patir.
El Martí no va fer massa cas fins que va començar a notar com li queien gotes a la cara, però com podia ploure a la seva habitació? Va pensar.
El pare del Martí en Jordi Hoopers era a la porta de casa mirant el cel. Com ell molts veïns amb la boca ben oberta contemplaven aquell cel lila .
–Hoopers, havies vist mai un cel tot de color lila? – li va demanar una veïna.
-No, mai, és molt bonic- va contestar el pare del Martí.
Llavors es va a començar a escoltar com si caiguessin milers de gotes, però al carrer no es veia caure ni una. De sobte un munt de nens van començar a riure com a boixos, el so sortia de dins les cases.
El pare del Martí mirava cap tot arreu, fins que un crit el va fer pensar.
-El Martí!
A l’habitació el Martí no parava de cridar mentre aquell ésser se li anava apropant, tenia el cap allargat i el cos més gran i arrodonit, tot ell tenia forma de gota. El més curiós era que portava un paraigua per evitar les gotes de pessigolles que no paraven de caure i que a més eren completament lila. Però el que realment feia por, era el seu somriure amb una dent de cada color.
En aquell moment el para del Martí, ja havia pujat escales a munt i intentava obrir la porta, però aquesta estava travada per dintre i no es podia obrir ni a cops de peu.
Llavor el pare del Martí, va pensar en el martell, es va girar i quan anava a baixar corre’ns per les escales, va lliscar de sobte i va caure sobre un toll d’aigua lila que venia de la porta de l’habitació d’en Martí.
Per quan es va poder aixecar, el Martí ja havia sortit de l’habitació i s’havia tancat al lavabo.
– Martí! Martí, estàs bé- li va cridar.
-No pare, no estic gens bé- li contestar des del lavabo.
El pare del Martí va baixar i va agafar el llibre, per l’última pàgina en blanc, i allà estava, el dia d’abans no hi havia res i ara un ésser en forma de gota lila era dibuixat amb un paraigües. Va deixar el llibre i va tornar a la porta del lavabo.
-Surt Martí, vull veure’t!
-No penso sortir mai.
-Martí Hoppers, obri la porta- li va demanar el seu pare, amb aquell to que fan servir els grans perquè sàpigues que no pots dir que no.
El Martí va obrir de mica en mica la porta i va començar a sortir, primer un braç després el cap i per últim tota la resta.
-Mare de Déu!- va cridar el seu pare.
-Jo així no vaig al cole– remugar el Martí.
-Ja pensarem en alguna cosa- va dir el seu pare mentre mirava aquell cabell lila ben fort que tenia el Martí.
Una mica tard i amb un gorro al cap, el Martí va arribar al col·legi, allà faltaven nens i els que hi havia, tots portaven gorros grans que no deixava veure els seus cabells.
-Ho veus pare, no va ser un somni.
En Jordi Hoopers es va quedar parlant amb els altres pares i mares, volia saber si algú d’ells havia pogut rentar aquell color lila del cap del seu fill, però ningú ho havia pogut fer.
Per sort, una setmana després el color va desaparèixer per si sol, doncs a tots els nens del poble els havia passat, menys a la Laia que no se li havia tornat lila.
Quan l’alcalde del poble, en Tomeu Claus li va preguntar a la seva mare, com s’ho havia fet, aquesta li va contestar que aquell dia l’havia despertat més d’hora per anar al metge i que la pluja els va agafar a la consulta.
Tot això que havia passat es va explicar a l’Ajuntament on es va fer una reunió amb tot el poble.
– Ordre, silenci!- cridava el Pere, secretari de l’Ajuntament.
-Té la paraula el nostre alcalde.
–Ejem, ejem, veins de Mors, després de la malaltia de les rodones vermelles i el dia dels cabells liles, hem estudiat el tema i coincideixen tres coses: una, tots els nens afectats, eren al llit, dos, el dia dels cabells liles, hi va haver una nena que es va despertar abans i els seus cabells no es van tornar liles.
–OHHHHH, es va escoltar per la sala.
-Silenci!, cridar el secretari.
-Gràcies secretari, i tres -va dir l’alcalde amb el dit ben aixecat- tot va començar el dia que el Jordi Hoppers va posar en marxa el despertador del seu avi.
Tota la sala es gira cap al pare del Martí, que amb silenci i el cap acotat portava a les mans, el despertador dels monstres.
Després de molt parlar en veu molt alta, com de vegada fan els grans, es va decidir que s’havien d’assegurar i que per fer-ho, posarien el despertador un dia més.
L’alcalde va demanar al Jordi Hoopers que ho poses de nou l’endemà, però ell va dir que no ho faria amb el Martí, llavors l’alcalde li va dir que ho faria amb el seu fill, el Cesc Jefferson, un dels nens més dormilegues del poble.
El Pare del Martí va arribar a casa molt tard i es va anar a l’habitació del Martí, avui dormiràs amb mi Martí, i demà et llevaràs també amb mi- li va dir.
-Què passa pare?
-Demà l’alcalde tornarà a posar el despertador dels monstres i el pitjor és que no m’ha dit quin escolliria.
-Molt bé pare, em vaig amb tu.
Al mateix temps a l’altra banda del poble, l’alcalde parlava amb el seu fill Cesc.
-Quin monstre vols Cesc?
-No sé pare, això és una ximpleria, posa qualsevol, el Menjaculs mateix.
– Molt bé, Menjaculs– li va dir mentre posava la maneta petita a les set i tibava del calaix com li hi havia explicat el pare del Martí.
-Ja està, jo de tu em llevaria demà a l’hora.
-Sí pareeee– li va contestar el Cesc fent burla.
La nit es va fer curta pel Martí, a tres de set, ja s’havia despertat, llevat i esmorzava amb el seu pare. Aquest tenia el manual del despertador dels monstres obert, però en aquella pàgina no hi havia res més que una frase:
Quan surti em veuràs
A l’altra banda del poble, l’alcalde s’havia llevat però el Cesc no havia sortit de l’habitació. L’habitació del Cesc era ben fosca i estava en silenci, fins que el despertador va començar a tocar una cançoneta.
Menjaculs a sota el llit, corre llevat que està a punt de sortir!
El Cesc va obrir un ull i va riure-Menjaculs, quin nom més ridícul.
Llavors al cap d’un moment es va escoltar una altra veu.
-Cesc dormilega, desperta que anirem una altra vegada tard- li crida el seu pare des de la cuina.
En Cesc es va tapar el cap amb el coixí, per tot i així va poder escoltar de nou.
Menjaculs a sota el llit, corre llevat que està a punt de sortir!
-«Que pesat aquell despertador»-va pensar.
Llavors va notar com si la manta s’aixeques a l’alçada del seu cul, es va girar, va aixecar la manta i allà estava, era un monstre pelut, de color blau, tenia les galtes plenes d’alguna cosa i el mirava amb un somriure. Llavors el Cesc es va adonar, no tenia cul!
El Martí i el seu pare, mentrestant es miraven aquell dibuix del monstre que havia aparegut al llibre de mica en mic, al mateix temps que molts nens del poble cridaven. Van veure com es va anant dibuixant tot fins al seu nom: Menjaculs.
Havia coincidit que una vegada va començar a aparèixer el dibuix, es van començar a sentir crits per tot el poble, de nens i nenes.
Aquell dia més de la meitat del col·legi va haver de fer la classe dempeus, perquè molts nens i nenes no tenien cul i així van estar molts dies fins que els hi va tornar a aparèixer de mica en mica.
Dies després es va fer una reunió a l’Ajuntament, hi havia tot el poble amb els seus fills. L’alcalde va dir que trencarien per sempre el despertador, però llavors la directora del col·legi va demanar que no ho fessin, ja que, mai els nens hi havien arribat tots a l’hora com ara.
Llavors els pares van cridar -L’hem de trencar!- i les mares van cridar -L’hem de conservar!- Després d’una estona de parlar en veu alta uns i altres, es va arribar a un acord que el secretari els hi va llegir.
–Sileeeeeenci!-
-En nom de l’alcalde, faig saber que el despertador dels monstres no es llençarà, sinó que cada setmana un nen del poble l’haurà de fer servir i si no es desperten, els coneixeran – aquí es va parar una mica per agafar aire.
-Als monstres, vull dir que coneixeran als monstres i que perquè no els coneguin, tots els nens s’hauran de llevar a l’hora.
Tota la sala va aplaudir, bé tota no, els nens no ho van fer.
Des de llavors a Mors tots els nens arriben d’hora a l’escola i mai més s’ha omplert una pàgina del llibre, però queden més monstres i qui sap si algun dia…
Fi
Ah, se m’oblidava, el pare del Martí es va fer ric venent despertadors a altres pobles i va poder viatjar per tot el món amb el Martí, explicant el seu invent.
Poder fins i tot va vendre un al teu poble o ciutat…
Fi, ara sí
Notes de l’autor:
Els monstres de Mors mai van fer mal a ningú, només feien pessigolles i bé alguna mossegada petita al cul.
Com ells hi ha monstres misteriosos al món, com ara el del llac Ness o el monstre de les neus. Si demanes a la teba biblioteca, segur que en trobaràs molta informació, això sí, no t’adormis tard llegint, que demà ens hem de llevar a l’hora.
#andreubooks 