Green. La granoteta a la que no li agradava la pluja.
Un dia més, el sol brillava sobre la tolla, els nenúfars estaven plens de flors i l’aigua estava calenteta, era un dia perfecte per a jugar i saltar.
La Green, veia al lluny com les seves amigues granotetes ja havien començat a jugar i mirava a la seva mare amb impaciència.
-Un segon Green, primer cal mirar el cel profund.
Sempre igual, pensava la Green, la seva mare sempre mirava al cel profund abans de donar-li permís per a sortir, deia que segons el color dels núvols, es podia sortir o no a jugar. La Green com sempre tenia els ulls tancats amb força, mentre repetia:
-Que sigui blau clar, que sigui blau clar, que sigui…
Però aquell dia el cel profund era de color negre com la nit.
-Ho sento Green, avui no podem sortir a jugar
-Però perquè mare! Perquè? Totes les meves amigues estan jugant! – va protestar la Green.
-No hi ha discussió, el cel negre significa molta pluja i si plou molt, la tolla es converteix en un riu que s’emporta tot el que no està subjecte, com per exemple, les granotetes ploramiques.
La Green va obeir a la seva mare i va tornar a la riba de la tolla molt trista per no poder jugar aquell dia.
Més tard com havia dit la seva mare, la tolla es va tornar un riu i a punt va estar d’emportar-se a diverses granotetes riu avall, cap a la gran tolla salada que anomenaven mar.
L’endemà quan la Green es va despertar, continuava plovent, molt enfadada es va acostar a la tolla i mirant al cel va cridar:
La seva mare, que estava darrere d’ell, es va portar les mans a la boca – Oh! Green! No diguis això, la pluja és molt important per a la vida, sense pluja no hi ha vida. Li va dir molt disgustada.
-I amb ella no hi ha jocs, no vull que plogui mai més, mai més – Va contestar la Green mentre s’allunyava de la riba.
Aquella nit, mentre escoltava com plovia, la Green va tancar amb força els ulls i va començar a repetir: – Desitjo que no plogui mai més, desitjo que no plogui mai més, desitj…- I així va estar fins que es va quedar adormida.
Al matí, quan la Green es va despertar, el sol il·luminava la tolla i la seva mare estava mirant al cel profund.
-Què veus mare?- Va demanar la Green amb impaciència.
-El cel profund està blau clar fins a on puc veure- va respondre amb una picada d’ullet.
-Bé! – Va cridar la Green mentre la seva mare li somreia i li indicava que podia anar a la tolla.
Es va passar tot el dia jugant amb les seves amigues granotetes, al xip o xop, que era com anomenaven al salt entre els nenúfars, si et deien xip, tènies de caure en una fulla i si et cridaven xop, llavors tènies de caure a l’aigua, la Green aquell dia havia guanyat moltes vegades el joc i s’ho havia passat molt bé.
A la nit quan es va anar a dormir, va pensar que havia demanat el millor desig del món i que sense la pluja tothom seria més feliç.
Així van passar els dies i els mesos entre xips i xops, la seva mare cada dia mirava el cel profund i sempre deia, – blau clar-, tot i que últimament, ho deia com si estigués trista.
Al mateix temps i sense que la Green s’adonés, la tolla s’anava fent cada vegada més petita i els nenúfars ja no tenien flors boniques entre les seves fulles.
Un matí, la Green va trobar a la seva mare observant el cel profund i mirant la tolla, quan mirava al cel profund estrenyia els ulls com per a poder veure molt més lluny i quan es girava cap a la tolla, enfonsava les espatlles i sospirava
-Què passa mare? Sembles trista.
– Green petita, hem d’anar-nos de la tolla, prepara les teves coses, anirem riu a dalt demà al matí.
La Green va voler contestar a la seva mare, però ella ja s’havia allunyat a la recerca d’una pedra més alta per a veure millor el cel profund.
Quan la Green es girar per a mirar la tolla, es va quedar glaçada, no hi havia tolla, els nenúfars estaven tombats sobre el fang i ningú jugava al xip o xop, perquè no quedava aigua a la que poder saltar.
Llavors la Green va córrer cap a on estava la seva mare -On està l’aigua mare?
La seva mare la va mirar amb un tendre somriure – Sense pluja no hi ha aigua, l’aigua se’n va amb el temps i ha de venir aigua nova del cel profund.
-Sempre havia plogut cada cert temps, però aquesta vegada sembla com si el cel profund s’hagués assecat. La pluja era com un regal que arribava per a netejar la tolla i omplir-la fins a dalt d’aigua neta..
La Green va acotar el cap i es va anar cap a la seva fulla, on va passar la resta del dia plorant, no es podia creure el que havia fet, per a ella la pluja era un rotllo que no li deixava jugar i per aquest motiu va pensar que tothom havia de desitjar que mai més plogués.
Al fer-se de nit, la Green va tornar a estrènyer els ulls i amb totes les seves forces va començar a demanar un nou desig, fins que es va fer molt, molt tard i la son la va vèncer.
Al matí, un soroll molt fort va despertar a la Green, eren les seves amigues jugant al xip o xop, ràpidament s’acostà a la tolla i va veure a la seva mare amb un somriure mirant al cel profund.
-Què ha passat mare? – Li va dir la Green molt nerviosa.
–Ha plogut durant la nit riu amunt i la tolla ha començat a omplir-se- Li va dir la seva mare mentre mirava com sempre el cel profund.
–De quin color és el cel mare? – Va demanar la Green, molt a poc a poquet.
La seva mare la va mirar als ulls i li va dir: – Negre com la nit, ho sento, però avui no podràs jugar a la tolla.
La Green va començar a cridar i a saltar com mai; tan alt com podia. – Bé! Bé! És de color negre, ho heu escoltat, és negre, negre com la nit, plourà!
La seva mare la va mirar intrigada, què li hauria passat? O seria allò que els passava a les granotetes just abans de fer-se grans, en fi, ja es veuria, ara el més important era que no haurien de deixar la seva tolla
Els dies van passar entre uns de pluja i uns altres de sol, que van fer que la tolla es tornés neta i bonica, plena de granotetes i nenúfars amb flors de colors. I allà entre tots aquests colors estava la Green, una granoteta de la que tots deien, que estimava la pluja tant com al sol.
Els dies de pluja, podem aprofitar per a llegir o explicar contes a casa, mentre els rius s’omplen d’aigua, els arbres beuen i les tolles de les granotetes es netegen.
I si et fixes bé, la pluja és molt bonica quan cau pel teu nas, mentre et fa pessigolles.
Si vols saber més del perquè s’asseca la tolla de la Green, i d’on vénen les pluges del cel profund, demana als teus pares que t’aconsegueixin un llibre sobre l’aigua i la pluja, t’ho passaràs molt bé!
Text: Andreu Garcia
Il·lustracions Originals: Sílvia Garcia
andreubooks®
#andreubooks 