Martina de Xocolata

Base Martina Choco psd

El sol no havia sortit, tots dormien a casa, el seu germà petit Guillem i el seu altre germà més gran en Gerard, estaven fets un nus en el seu llit. Els seus pares també dormien encara, era el moment ideal per a fer-ho, la Martina es va ajupir perquè no la veiessin els seus pares i a poc a poc es va anar movent fins a arribar a la cuina.

La cuina estava en silenci i a les fosques,  només se sentia una espècie de ronc que venia de la nevera, què seria aquell ronc?, es va preguntar la Martina, potser eren els nans que vivien a la nevera i que fabricaven glaçons. Estarien ara també dormint? Una vegada va llegir en un llibre, que hi havia unes màquines que funcionaven amb nans, que no es deixaven veure mai, podrien aquells nans parlar amb els seus pares? Els explicarien el que feia ella quan tots dormien? No, segur que no, va pensar la Martina, si fos així, la seva mare ja li hauria dit alguna cosa.

martina imaginació V2La Martina va deixar de mirar la nevera, i enmig de la foscor va comptar les passes: una, dues, tres i quatre. Ara dos més a la dreta, una i dues, estirà les mans per  tocar els calaixos i tornar a comptar, primer calaix, segon calaix i tercer calaix, i ja està, allà estava el tresor, no podia veure’l, però sabia que era el que buscava. Amb cura va treure el paquet de la xocolata i sense fer soroll, per a no despertar els nans de la nevera, va tallar un tros molt gran i s’ho va ficar a la boca, ara només quedava tornar a comptar les passes, per tornar a la seva habitació.

“Mmm, està boníssim” va pensar la Martina, mentre llepava el tros de xocolata estirada en el seu llit.

Al cap d’una estona, va escoltar al seu germà gran sortir de l’habitació, sabia que era ell perquè des que havia enxampat la pubertat, arrossegava els peus i caminava estrany. Després va sentir al seu pare tossir i a la seva mare parlar amb el seu germanet Guillem, li estava fent pessigolles per a despertar-lo i ara li tocaria a ella, va tancar els ulls i es va fer la dormida

La porta es va obrir i va començar a sentir les passes de la seva mare cap al seu llit, i darrere d’ella, altres passes i uns riures, era el seu germà petit i de segur que també venia a despertar-la.

Maltina desperta! que la mamà ve a fer-te pessigolles, va dir en Guillem

– Chisss… Calla Guillem, que m’enxamparà- va dir la seva mare mentre reia.

Després de fer-li un milió de pessigolles, la Martina es va aixecar, va anar a fer pipí, es va rentar la cara i va anar a esmorzar.

La seva mare ja ho tenia tot a taula, el seu germà  Gerard ajudava, però com arrossegava els peus, no anava molt de pressa, també en Guillem ajudava, però no massa bé, de cada tres coses que portava, només una servia i després estava el seu pare, que sempre posava cares estranyes quan obria un calaix i després d’obrir-lo es gratava el cap.

La Martina es va posar també a ajudar i de seguida tots van estar a taula.

Martina què vols esmorzar?, li va dir la seva mare.

– Vull pa amb xocolata– va dir Martina

-Ja saps que no pots menjar cada dia xocolata– li va dir la seva mare.

Però la Martina tenia un truc que no li fallava mai, es posava a plorar i a queixar-se, fins que el seu pare o la seva mare, li deixaven menjar-se un tros de xocolata.

martina plorant (1)Com sempre el pla va funcionar.

Així passaven els dies, plorant i demanant xocolata, per a esmorzar, per  les postres del dinar, per a berenar i si en el sopar no li deixaven, s’aixecava quan tots dormien i l’agafava a les fosques del tercer calaix  de la cuina.

Un dia, la seva mare li va dir:

Martina, som el que mengem, i si mengem malament, nosaltres estarem malament.

La Martina es va encongir d’espatlles i va continuar rosegant el tros de xocolata, que després de plorar una estona, li havia donat la seva mamà.

L’endemà la Martina es va despertar sola, la seva mare s’havia llevat molt d’hora per a portar al Gerard a jugar un partit i amb ells havia anat el Guillem, que sempre volia veure els partits.

El seu pare era ja a la cuina, ho sabia perquè sentia el soroll i la casa feia olor d’esmozar.

Els dies de partit eren els millors, perquè el seu pare sempre li deixava menjar xocolata i sempre li preguntava el mateix.

-La mare et deixa menjar xocolata?  Quants trossos? -li deia el seu pare.

-Sí papa, la mare em deixa menjar sempre, quatre trossos de xocolata amb galetes-li va dir ella.

El seu pare era molt bo i mai li preguntava després a la seva mare. Sabent que avui passaria el mateix, la Martina es va anar al lavabo, va fer pipí i …

Ahhhhhhhh!– va cridar la Martina, en mirar-se al mirall per a rentar-se la cara.

-Sóc de xocolata!- va començar a cridar, mentre corria cap a la cuina per a demanar ajuda al seu pare.

En entrar a la cuina, no va trobar al seu pare, però sí que hi havia algú, uns nans estaven penjats de l’aixeta agafant aigua  i portant-la en  un filera fins a la nevera.

martina nevera

Tots els nans van començar a mirar-se entre ells i a mirar la Martina, fins que un d’ells va dir:

-És de xocolata.

-La xocolata està molt bona.- Va dir un altre nan.

La Martina es va adonar que tots els nans la miraven i es llepaven els llavis.

-“Se’m menjaran”,  va pensar la Martina.

Llavors va començar a córrer cap a la porta, mentre corria, sentia com els nans saltaven al terra de la cuina i la perseguien, la Martina va arribar a la porta del carrer, la va obrir i va sortir corrent de casa seva, volia deixar de córrer, però no estava segura que  els nans no poguessin obrir la porta i perseguir-la, eren molt petits, però si  havien pogut arribar a l’aixeta i obrir-la, potser també podrien obrir la porta.

La Martina va continuar  corrent fins que va arribar a un parc i allà es va  parar  per a poder descansar, mentre li queia una mica de suor del cap.

-Oh no!, m’estic desfent-, va dir la Martina.

Ella sàvia, que quan la xocolata s’escalfava, es desfeia,  i com havia corregut tant, estava suant xocolata, tènia d’anar més a poc a poc.

Va començar a caminar pel parc i tot va anar bé, fins que uns nens que jugaven a la pilota, la van veure…

martina parque (2)-Eh!, mireu aquesta nena- va dir un d’ells.

-Sembla de xocolata– va dir un altre.

-Jo vull- va dir un que s’estava llepant els llavis.

La Martina es va posar a córrer, una altra vegada cap a casa seva, quan va arribar va obrir la porta amb cura i va entrar  molt a poc a poc, perquè no la sentissin els nans.

A poc a poc va arribar a la seva habitació i es va ficar al seu  llit, es va tapar amb la seva manta i va començar a plorar, llàgrimes de xocolata.

an-martina-durmiendo.jpg

-“La meva mare tenia raó, som el que mengem, si no hagués menjat tanta xocolata, no m’hauria passat res”, pensava la Martina mentre plorava.

-“Tant de bo pogués tornar enrere, el menjar de la mare està molt bo i la xocolata també, però tampoc  està tan  bona, com per a menjar tots els dies”.

La Martina es va prometre a ella mateixa, que mai més menjaria tanta xocolata, que si tornava a ser normal, només menjaria el que li digués la seva mare i el seu pare.

Així va passar una bona estona fins que es va adormir.

Al cap d’unes hores…

martina dormint germà (1)

Maltina!  Maltina! que ve la mama- va sentir de sobte.

Un petit embalum va començar a pujar pels seus peus fins arribar a la seva cara.

Maltina que ve!- li va dir un somrient Guillem.

Llavors unes mans van començar a fer-li pessigolles per tot el cos.

-Vinga mandrosa, que ja és de dia- li va dir la seva mare rient-se.

La Martina es va mirar els peus, les mans i va sortir corrent  cap al lavabo, es va mirar al mirall i …era normal! Durant la nit havia canviat i ja no era de xocolata.

Al costat de la Martina estava el Guillem mirant cap a la seva germana amb la boca oberta, no entenia perquè reia tant i es fregava la cara contínuament.

martina lavabo

La Martina el va mirar i li va dir -Hi han nans a la cuina?

El Guillem sense tancar la boca, li va dir que no amb el cap.

-Bé! – va dir la Martina, mentre corria cap a la cuina.

Una vegada va ser a la cuina, la Martina va esmorzar les torrades i la fruita que li va donar la seva mare i no es va queixar ni una vegada.

-“La veritat és que estan boníssimes” -va pensar.

Però mentre esmorzava s’anava adonant de que tot podia haver estat un somni, potser no va ser mai de xocolata i potser mai va veure als nans de la nevera.

Després d’esmorzar, es va anar cap a la seva habitació. La seva mare se li havia avançat i mirava els llençols del seu llit, estaven plens de xocolata.

1-e1546165733643.jpg

La Martina es va posar les mans a la boca i quan va anar a parlar, la seva mare li va dir.

Martina, agafa al Guillem i sortiu a jugar al jardí, jo vindré amb vosaltres de seguida.

La Martina va obeir a la seva mare i es va anar al jardí amb el seu germà.

martina-jardi.jpg

-Guillem a tu t’agrada la xocolata?- li va dir al seu germà.

-Sí Maltina, una mica- li va contestar el petit Guillem.

-A mi ja no molt, a partir d’ara menjaré només quan m’ho digui la mama,- va dir la Martina.

-D’acord, juguem? – li va dir el Guillem.

Van passar els dies i la Martina ja no va tornar a menjar molta xocolata, es va adonar que si que menjava de tant en tant, no li passaria res i es va prometre que així ho faria per sempre.

Fi

O no?

Un mes més tard, els pares de la Martina parlaven a la cuina.

-Estimat, has vist què la Martina ja no agafa la xocolata del tercer calaix?- va dir la seva mare.

-Sí, ho he vist, ella es deu pensar que no la sentíem aixecar-se- va contestar el seu pare amb un somriure.

-Sí és veritat, des de l’última vegada que es va adormir amb el tros que havia agafat i va deixar el llit ple de xocolata, no ho ha tornat a fer- Li va contestar la seva mare.

Els dos es van mirar i van dir al mateix temps:

-Millor, perquè som el que mengem-

Fi, ara sí.

Textos: Andreu Garcia

Il·lustracions: Sílvia Garcia

Notes de l’Autor:

Saps menjar bé?  Et deixo una pista perquè la comentis amb la teva mare i el teu pare, la xocolata estaria en la punta del tot, on diu ocasional, que significa molt de tant en tant.

Piramide